1. Introducció — de Xirinacs al present

El 19 de desembre de 1997, Lluís Maria Xirinacs Damians defensava al Departament d'Història de la Filosofia, Estètica, Antropologia i Filosofia de la Cultura de la Universitat de Barcelona la tesi doctoral Un model global de la realitat. Hi cristal·litzaven més de quaranta anys de recerca filosòfica, lingüística, topològica i matemàtica. El resultat fou el Globàlium: un model formal multidimensional capaç de classificar el conjunt del coneixement humà mitjançant un sistema axiomàtic de variables dimensionals i una topologia hiperesfèrica que connectava cada concepte amb el seu contrari, el seu neutre i la seva síntesi. Era —i continua sent— una de les contribucions catalanes més originals a la metafísica del segle XX.

Tres dècades després, l'aparició de la intel·ligència artificial generativa, dels grans models de llenguatge i de les ontologies computables ha tornat la pregunta de Xirinacs amb una urgència nova: com formalitzem un model global de la realitat de manera que sigui alhora rigorós, exhaustiu i operatiu? És en aquest punt on s'ha articulat el Meta-Globàlium (2025-2026): una represa del Globàlium original que conserva el cor del projecte i en revisa alguns elements estructurals per fer-lo apte a la nova generació d'aplicacions.

Aquest document recull les diferències més significatives entre els dos models. No s'hi presenta el Meta-Globàlium com a superació del Globàlium, sinó com a continuació natural d'una línia que el mateix Xirinacs va anticipar en el seu §490.012 quan distingia entre l'art del modelador i la màquina que un dia podria recórrer-lo. La Modelologia que Xirinacs preveia al §187 esdevé, finalment, computable.

2. Què conserva el Meta-Globàlium

Abans d'enumerar diferències cal subratllar amb claredat què hereta el Meta-Globàlium directament de la tesi de Xirinacs (1997). El nucli estructural de l'obra original hi roman intacte:

• Els quatre eixos cartesians dialèctics. Xirinacs els formalitza axiomàticament com a variables dimensionals k (cernent, TEO-PRA), p (parença, FEN-NOU), t (tensió, OBJ-SUB) i v (voltant, MON-PLA), tractades simètricament a l'equació de la hiperesfera k² + p² + t² + v² = r² (§091-§094).
• Les vint-i-quatre categories de segon nivell, situades als centres de cara dels sis plans 2D de la hiperesfera. Xirinacs les organitza en sis cercles axiomàtics (§ 336.0-§ 336.5), cadascun amb el seu nom i quatre qualificadors:
  • Pla (k,p), «cercle dels mons» (ideals-presents-reals-altres): ANÀLISI (ANA, +k+p), SÍNTESI (SIN, +k-p), AMOR (AMO, -k-p), EXPERIÈNCIA (EXP, -k+p) (§ 211-§ 214, § 336.0).
  • Pla (k,t), «cercle dels éssers» (ideals-coses-reals-persones): SIGNIFICAT (SGT, +k+t), SENTIT (STT, +k-t), SENTIMENT (STM, -k-t), SIGNE (SGE, -k+t) (§ 221-§ 224, § 336.1).
  • Pla (k,v), «cercle de les realitats» (abstractes-desplegades-concretes-replegades): COSMOVISIÓ (COV, +k+v), CAOVISIÓ (CAV, +k-v), CAOS (CAS, -k-v), COSMOS (COS, -k+v) (§ 231-§ 234, § 336.2).
  • Pla (p,t), «cercle dels coneixements» (experimentals-objectius-mistèrics-subjectius): CIÈNCIA (CIE, +p+t), ART (ART, +p-t), METAPSÍQUICA (MTP, -p-t), METAFÍSICA (MTF, -p+t) (§ 241-§ 244, § 336.3).
  • Pla (p,v), «cercle descriptiu» (quotidianeïtat-mundanitat-transcendència-confusió): EXCÉS (EXC, +p+v), ATZAR (ATZ, +p-v), CONFINAMENT (CFN, -p-v), COMUNIÓ (CMN, -p+v) (§ 336.4; Xirinacs transcribeix CFN, codi canònic Meta-Globàlium és CFN).
  • Pla (t,v), «cercle dels estats» (objectivitat-macrofísica-subjectivitat-microfísica): AFINITAT (AFI, +t+v), BONDAT (BOS, +t-v), FELICITAT (FEL, -t-v), INTERIORITAT (INT, -t+v) (§ 336.5).
• Les dotze disciplines primàries, organitzades en quatre meridians de tres estacions canòniques (§ 422):
  • 8 vèrtexs cubs (3 coordenades no-nul·les): LOG, ETI, MIT, MIS, EST, TEC, PSI, IDE — vèrtexs de la hiperesfera (§ 337).
  • 4 mediadors integradors (centres d'aresta al pla k=0, dues coordenades no-nul·les): CIE (entre LOG↔TEC), MTF (entre IDE↔ETI), MTP (entre MIT↔MIS), ART (entre EST↔PSI). Cadascun és el pont integrador entre la disciplina teòrica (+k) i pràctica (−k) del seu meridià disciplinari. Resolució terminològica detallada a docs/disciplines-12-primaries-decision.md (B.3, 2026-05-15).
• El concepte de Mètode global, introduït ja com a § 05 a la tesi de 1997 sota la indicació metodològica: «cal salvar l'amplitud del marc global abans que l'ajustament dels detalls monogràfics» (§050).
• Els meridians del model: divisió de la hiperesfera en cercles que travessen els pols, cadascun designat per la seva trio de categories. Xirinacs hi assigna els principis categòrics: identitat a LOG, alteritat a EST, necessitat a ETI, universalitat a IDE, encisament a MIS, holicitat a MIT, joc a PSI, habilitat a TEC (§422.01-§422.07).
• El principi dialèctic universal: tot terme implica el seu antíterme; tot pol té el seu contrari i el seu neutre.
• La localització axiomàtica de la no-contradicció al pol OBJ i de la «sí-contradicció» al pol SUB, indicada per Xirinacs com una de les distincions més omniabraçants del model (§ III).
• La definició estructural del Bé com a compensació harmònica entre les parts. Sembrada per Xirinacs, esdevé el cor del verificador estructural del Meta-Globàlium.

El Meta-Globàlium no toca cap d'aquests pilars. Els revisita i, en alguns casos, els consolida amb més rigor; però la columna vertebral és la mateixa que el 1997.

3. Aportacions estructurals del Meta-Globàlium

Sobre el fonament heretat de Xirinacs, el Meta-Globàlium afegeix dues aportacions estructurals. En cadascuna, allò que troba ja sembrat a la tesi original es desplega en una forma operativa nova que la tesi anticipava però no completava.

Els sis mètodes: una estructura ja present a la tesi

Xirinacs introdueix al § 05 de la tesi la noció de «Mètode global» com a indicació metodològica: «cal salvar l'amplitud del marc global abans que l'ajustament dels detalls monogràfics». I al § 336.0-§ 336.5 axiomatitza sis cercles canònics que recorren els sis plans cardinals bidimensionals de la hiperesfera 4D. Cadascun travessa vuit categories (quatre pols axials alternats amb quatre operadors diagonals) i Xirinacs els enumera com a Axiomes 2-1 a 2-6, alguns amb un nom propi:

L'estructura, doncs, ja hi és sencera: «en aquests sis cercles no hi ha cap punt ni direcció privilegiats», conclou Xirinacs al § 337. Cada cercle pertany a un dels sis plans 2D del 4-espai i recorre vuit estacions canòniques.

El que el Meta-Globàlium aporta és un mètode per a cada cercle: el nom diu la funció que produeix quan un agent, una persona o una comunitat el recorre, i cada un porta les seves vuit estacions amb una pregunta a cada pas:

Així, els sis mètodes del Meta-Globàlium no són una creació nova: són la tematització funcional dels sis cercles axiomàtics que Xirinacs ja descrivia el 1997. La diferència és funcional (què fa cadascun quan es recorre), no estructural: el repertori de sis és el de Xirinacs, i els seus recorreguts són els de la taula de dalt, estació per estació.

Un mètode recorregut: l'Aplicació

Prenem-ne una per veure què vol dir recórrer un mètode. L'Aplicació és la que l'agent Arkadium fa servir com a cicle d'inferència, i per això és la que aquest document pot ensenyar estació per estació; els altres cinc tenen el mateix circuit de vuit passos, amb les seves preguntes, al paper dels mètodes. El Meta-Globàlium consolida el «cercle dels mons» (§ 336.0) en un procediment articulat en quatre fases operatives (ANA, SIN, AMO, EXP) connectades per quatre pols axials de transició (TEO, NOU, PRA, FEN). Les fases són on s'efectua el treball cognitiu; els pols són on s'efectua el canvi de règim que prepara la fase següent. La trajectòria sencera reprodueix el «cercle dels mons» axiomàtic de Xirinacs (§ 336.0):

• ANA · Anàlisi (+k, +p). Determinació de les parts: descomposició del problema, identificació dels elements.
• ↓ pas per TEO (pol teòric, +k): consolidació abstracta del resultat analític.
• SIN · Síntesi (+k, −p). Determinació de les relacions: integració coherent, identificació de bucles.
• ↓ pas per NOU (pol noümènic, −p): obertura a la profunditat del sentit que la síntesi ha guanyat.
• AMO · Amor (−k, −p). Pla d'acció: orientació cap al bé comú, decisió tenint en compte el tot.
• ↓ pas per PRA (pol pràctic, −k): aterratge concret de l'orientació amorosa.
• EXP · Experiència (−k, +p). Implementació i verificació empírica: contrast amb el real.
• ↓ pas per FEN (pol fenomènic, +p): retorn al món manifest que obre la nova iteració analítica.
• … i el cicle reprèn a ANA, enriquit.

El que era a Xirinacs cercle axiomàtic de vuit categories esdevé així un procediment executable, on cada fase operativa va acompanyada del seu pol de transició. El mateix val per a les altres cinc voltes: cada una és un cercle de vuit estacions que, recorregut, fa la seva funció.

La geometria operativa: esfera 3D amb radi PLA-MON

La tesi de Xirinacs és explícita: el model viu sobre una hiperesfera riemanniana 4D de curvatura constant, descrita per l'equació k² + p² + t² + v² = r² amb r = 1/(2π) (§ 091-§ 094). Xirinacs trien aquesta topologia perquè es tanca sobre si mateixa i permet el joc complementador entre oposats, però el cost cognitiu és alt: la ment humana no opera fluidament en 4D.

El Meta-Globàlium fa una simplificació geomètrica concreta: conserva les tres dimensions cartesianes (k, p, t) com a eixos del 3-espai habitual i reinterpreta la quarta variable (v) com a coordenada radial. La hiperesfera 4D esdevé així una esfera 3D amb radi PLA-MON: tres esferes concèntriques (Plasmàtica al centre, Neutral al mig, Mundana a la superfície) que articulen el repleg-desplegament. La discussió detallada d'aquesta projecció i les seves conseqüències ontològiques —especialment l'aparició d'un centre i d'un origen— es desenvolupa a l'apartat 6.

El model esdevé així visualitzable i mentalment operable sense pèrdua expressiva. Aquesta és la simplificació geomètrica pròpia del Meta-Globàlium.

El tancament topològic dels cicles: una qüestió oberta

Una qüestió que la simplificació no resol per si sola és com es tanquen els cicles. La hiperesfera de Xirinacs els tancava per curvatura constant en 4D. L'esfera 3D amb radi no té aquesta propietat: el cicle del Mètode (ANA → SIN → AMO → EXP) no es tanca automàticament per geometria.

Una pista la dona el moviment cosmogònic PLA → MON (apartat 6): a nivell global, el desplegament del plasma cap al món no és un anar i tornar idèntic, sinó una progressió espiral on cada retorn al centre n'enriqueix la llavor. Aquesta espiralitat és apropiada per a processos cosmogònics i evolutius — el batec generatiu de la tempeternitat.

Ara bé, al nivell local de cada cicle (per exemple, una aplicació del cicle del Mètode dins d'una inferència), la geometria no aplica espiralitat a priori. Cada cicle del Mètode és un acte cognitiu localitzat i, geomètricament, es comporta com una trajectòria circular sobre un dels grans cercles del model. Sí que es pot considerar que cicles successius són evolutius respecte els anteriors —cada inferència s'aprofita de l'anterior— però aquesta evolució és emergent del procés, no imposada per la geometria.

La síntesi és, doncs, de dos règims geomètrics complementaris:

• Global (cosmogònic): l'eix radial PLA-MON descriu un desplegament-replegament espiral on cada batec enriqueix.
• Local (cicles del Mètode): trajectòria circular sobre un dels grans cercles, no inherentment espiral, però que pot acumular evolució entre execucions successives.

La formalització rigorosa d'aquesta dualitat (com s'articulen geomètricament els dos règims) és una qüestió oberta del programa.

4. Per què calia una iteració recent

La tesi de Xirinacs no és una obra purament filosòfica: és una formalització matemàtica rigorosa, concebuda explícitament per a una realització computacional futura. Treballa amb topologia riemanniana, anàlisi dimensional, axiomes posicionals i operacions formals sobre el conjunt categorial. El § 24 anuncia obertament que la combinatòria del seu model serà computable amb «moderns programes informàtics de trigonometria hiperesfèrica». El programa, doncs, neix ja formalitzat i computable en principi; el Meta-Globàlium retoma aquesta vocació, no la inicia. Tres dècades després, en passar de la formalització a una implementació concreta amb LLMs, bases vectorials i agents auditables, s'han fet visibles tres zones que demanaven afinament:

1. Doble localització dels principis fonamentals: alguns principis estaven assignats al text de la tesi a dos nivells diferents (axiomàtic OBJ vs categorial LOG, per exemple). La consolidació d'aquestes duplicitats demanava ser resolta.
2. La lectura del temps i de l'eternitat: la quarta dimensió radial captava intuïtivament un fenomen real, però la seva interpretació canònica com a temps-eternitat no estava prou tematitzada en la tesi de 1997.
3. La replicabilitat fractal: el Globàlium s'aplicava sovint a temàtiques concretes (intel·ligència, llenguatge, virtuts...) sense que la relació entre el model genèric i les seves aplicacions tematitzades estigués formalitzada com a arquitectura.

El Meta-Globàlium aborda aquestes tres zones — i en deriva un seguit d'altres revisions menors que mostrarem als apartats que segueixen. Comencem per la més delicada: la ubicació dels principis primers.

5. Principis a l'eix: el trio clàssic a Objecte i el trio fluid a Subjecte

Xirinacs situa la lògica a tres llocs que no lliga. A la introducció de la tesi (§ III), com a oposició axiomàtica de la dimensió t: «no contradicció (Objecte) - sí contradicció (Subjecte)». A les fitxes de la Determinació {41F} i de la Indeterminació {41G}, els dos extrems radials del raig de la Lògica, on enuncia els trios sencers: a la Determinació, «principis d'identitat, de no contradicció i de terç exclòs»; a la Indeterminació, «principis de no identitat, de contradicció i de terç inclòs», citant Lupasco. I al § 422, com a principi del meridià de la Lògica: la identitat, «cada part és ella mateixa».

El Meta-Globàlium els lliga amb una lectura de l'eix. El trio que Xirinacs enuncia a la Determinació —identitat (A = A), no-contradicció, terç exclòs, tres formulacions d'un mateix nucli, com Aristòtil les tracta a la Metafísica IV— no és només d'aquella cel·la: és el règim de tot el pol Objecte. Definir «objectiu» ho confirma: un objecte té una determinació (és el que és), un límit (no és el que no és) i decisió (no està a mig camí). Treu-ne una i deixes de tenir objecte. El trio clàssic no és una propietat que els objectes tinguin: és la seva estofa. Si Xirinacs posa la no-contradicció al pol Objecte, les altres dues l'acompanyen per necessitat.

Al costat del Subjecte, Xirinacs deixa la feina a mitges: a l'eix només hi enuncia la sí-contradicció, i el trio invers sencer el posa a la Indeterminació, que és `tens +` i no el nega per subjectivitat sinó per incertesa. El Meta-Globàlium completa aquesta mancança: el pol Subjecte acull el trio invers en forma positiva, amb el polimorfisme com a nom del que Xirinacs deia «no identitat». Hi ha, doncs, dues maneres de negar el trio clàssic, i el model les distingeix: per indeterminació (Indeterminació, mateix raig que la Lògica, en llavor) o per subjectivitat (Subjecte, l'altre pol de l'eix):

No són sis principis solts sinó tres tensions al llarg de l'eix Objecte-Subjecte, que és el meta-eix de la lògica del model: determinació cap a un costat, fluïdesa cap a l'altre. Aquesta lectura de l'eix, i el trio del Subjecte, són aportació del Meta-Globàlium; els dos trios de la Determinació i la Indeterminació i l'oposició axiomàtica són de la tesi. Les crítiques clàssiques a la lògica (Hegel, Levinas, les lògiques paraconsistents) no la refuten: afirmen, en negatiu, que hi ha un règim on no mana, i aquest règim és el subjectiu. I per a Kant les tres lleis són condicions de tot judici objectiu, cosa que les posa exactament al pol que habiliten.

D'aquesta lectura en surt el nom de principi dels dos pols: Objectivitat (el que és per a un altre) i Subjectivitat (el que és per a si). Cal no confondre el règim amb dos principis que porten nom propi. La identitat i l'alteritat de Xirinacs no pugen a l'eix: es queden als seus meridians, i el seu nom el porta la cel·la neutral de cada un, Ciència (Identitat: la cosa que es reconeix com ella mateixa i no una altra) i Art (Alteritat: l'altre tal com apareix), amb Universalitat (Metafísica) i Holicitat (Metapsíquica) com a cares no manifestes. La identitat viu així a tres capes que no es contradiuen: com a llei del règim al pol Objecte, com a principi a la cel·la Ciència, i com a expressió disciplinària a la Lògica, on Xirinacs la posa. Les dues primeres són del Meta-Globàlium; la tercera, de la tesi.

6. Tempeternitat — la quarta dimensió rellegida

La quarta dimensió del Globàlium —el radi PLA-MON— ha estat present des de 1997 com a profunditat regenerativa del model: del plasma primordial, llavor radical replegada, al món com a desplegament madur. Xirinacs hi va veure el principi de fecunditat del model, la dimensió que permet a un sistema continuar viu i no quedar fixat.

El Meta-Globàlium en proposa una lectura canònica explícita amb el nom de tempeternitat (temps + eternitat, en un sol mot). La idea és que D4 no és una quarta dimensió cartesiana més: és una meta-dimensió transversal que opera sobre cadascun dels pols de les altres dimensions, generant per cada pol les seves tres projeccions PLA / NEU / MON. La tempeternitat batega: replega (PLA) i desplega (MON) com a pulsació transversal.

Cal precisar un punt sovint mal entès: la tempeternitat no és el temps lineal contra l'eternitat. Aquesta distinció ja viu a D3 (NOU↔FEN): el noümen és l'atemporal-estructural, el fenomen és el temporal-manifest. La tempeternitat de D4 captura una cosa diferent: l'oscil·lació entre llavor i desplegament que travessa tots els altres pols i tots els altres règims. És el batec, no la durada.

Aquesta relectura permet:

• Justificar dimensionalment per què el model té tres capes radials (Plasmàtica r=50, Neutral r=100, Mundana r=155, amb els vèrtexs polars a r=233) sense ser arbitràries.
• Donar un fonament canònic a la lectura culturalment catalana de seny i rauxa: la rauxa habita la zona PLA (eclosió, salt creatiu), el seny habita la zona MON (gestió madura, dipositari d'experiència).
• Connectar amb la metàfora alquímica del solve et coagula que veurem més avall.

D4 com a radi: projecció 4D → 3D + radi

A la tesi de Xirinacs, la variable v (voltant, MON-PLA) és una dimensió espacial més, simètrica amb k, p i t a l'equació de la hiperesfera k² + p² + t² + v² = r². Les quatre apareixen amb el mateix rang algebraic; no n'hi ha cap de privilegiada. El model viu en un 4-espai pur i és intel·ligible només mitjançant esquemes projectius (talls hiperplans, projeccions estereogràfiques, etc.) que demanen un esforç notable d'imaginació geomètrica.

El Meta-Globàlium adopta una projecció diferent: les tres dimensions cartesianes (k, p, t) es conserven com a eixos del 3-espai habitual, i la quarta variable v es reinterpreta com a coordenada radial dins d'aquest mateix 3-espai. El que era un quart eix esdevé una profunditat: PLA al centre, MON a la superfície. El model passa, així, d'un 4-espai matemàticament pur a un 3-espai amb estructura radial mentalment operable.

Les conseqüències d'aquesta projecció són importants:

• Tractabilitat mental. El cervell humà opera fàcilment amb tres dimensions; el 4D, no. La projecció converteix el Meta-Globàlium en un model visualitzable: la quarta variable no desapareix, passa a llegir-se com a profunditat. El que això costa ho diuen els punts següents.
• Conservació de la informació, excepte als pols. Tot punt de la hiperesfera fora de PLA i MON té una direcció i una alçada v, i la projecció conserva totes dues: cap cel·la no es perd, i les tres capes (Plasmàtica r=50, Neutral r=100, Mundana r=155) són una discretització de v. Als dos pols, en canvi, la projecció no és fidel, i no ho és de manera simètrica: PLA, que no té direcció, cau en un sol punt, el centre; MON, que tampoc no en té, s'estén per tota una closca. Per això MON no es dibuixa com a punt, i per això els 26 vèrtexs polars (r=233) són 13 llocs vistos des dels dos costats. La mètrica tampoc no es conserva: les distàncies de la tesi, arcs de cercle màxim, s'han de calcular en 4D, no sobre la figura.
• Adequació semàntica: per què es paga aquest preu. La projecció radial no és l'única possible, i s'ha triat la que tracta els dos pols de manera desigual perquè és la que diu el que el model vol dir. Que PLA (replegat, llavor, microfísic) ocupi menys volum de representació que MON (desplegat, manifest, macrofísic) no és geometria de la hiperesfera, que és simètrica als dos pols: és una decisió de representació. La llavor és l'estat on les direccions encara no s'han decidit, i cau en un punt; el món és l'estat on cadascuna s'ha realitzat, i cada direcció hi té el seu lloc. El replegat és literalment compacte i el desplegat literalment ample perquè ho hem dibuixat així. La pèrdua als pols i l'adequació semàntica són la mateixa decisió vista des dels dos costats.
• Aparició d'un centre i d'una orientació. En l'estructura xirinaquiana no hi ha centre: «en aquesta hiperesfera no hi ha cap punt ni direcció, ni àrea, ni cambra privilegiats» (§ 387). En el Meta-Globàlium hi ha centre i origen: PLA esdevé un centre fenomenològicament significatiu, la llavor de tot desplegament, i amb ell apareix una direcció, endins i enfora, que en 4D no existeix. Això és estructuralment nou: el model guanya un punt focal que abans no tenia.

La deformació es pot mesurar. Amb l'escala de cent nivells de PLA a MON, les tres capes cauen a la hiperesfera a 45°, 90° i 139,5° del pol PLA. Una capa a l'angle θ és una esfera d'àrea proporcional a sin²θ; a la figura 3D és una esfera d'àrea proporcional a r². Prenent la capa neutral com a unitat:

A la hiperesfera l'espai més gran és l'equador, la capa neutral, i les dues capes extremes són petites i gairebé iguals; la mundana hi és fins i tot una mica més petita que la plasmàtica, perquè és més a prop del seu pol. La projecció radial fa que l'espai creixi amb el radi: retalla la plasmàtica a la meitat i multiplica la mundana per gairebé sis. El nombre de cel·les no se'n ressent, són 26 per capa es miri com es miri; el que canvia és l'espai que hi ha al voltant de cada una.

L'avantatge és que la figura dona lloc allà on hi ha el contingut. La llei de maduració diu que la plasmàtica és la privació del que la mundana té realitzat: a la llavor hi ha poques distincions i al món moltes, i el lèxic col·locat fins avui ho confirma, amb el gruix dels termes a la capa mundana i una fracció petita a la plasmàtica. Una closca amb més superfície pot allotjar més subdivisions i més termes sense que se superposin, i la lectura del model com a desplegament, d'una llavor cap a un món, es veu a la figura mateixa: créixer és eixamplar-se, que és el que {141} i {142} anomenen involució i evolució. El preu, a més del que passa a MON, és que la capa neutral deixa de ser la més ampla: una cel·la neutral sembla més atapeïda que una de mundana per raons de dibuix, no de model, i cal recordar-ho quan es llegeixi la densitat.

v com a dimensió mare: l'espaitemps com a desplegament

El canvi va més enllà d'una projecció geomètrica. Al Meta-Globàlium, la dimensió v (PLA-MON) no és una dimensió entre quatre: és la dimensió mare, la fonamental, a partir de la qual es genera l'espaitemps de les altres tres. Les dimensions k, p, t no preexisteixen al desplegament; emergeixen com a estructura quan v passa de PLA a MON. PLA és la llavor on tot està replegat sense haver-se distingit encara en dimensions; MON és la maduresa on la diferenciació dimensional s'ha desplegat plenament.

Aquesta tesi —que la radialitat és generadora i no derivada— té implicacions profundes que val la pena explicitar.

Inversió de la jerarquia dimensional

A Xirinacs, les quatre dimensions són ontològicament igualitàries: cap genera cap. Al Meta-Globàlium s'introdueix una jerarquia genètica: v és la dimensió primera; k, p, t en són filles. Aquesta jerarquia no contradiu la simetria xirinaquiana —les filles, un cop desplegades, operen amb la mateixa estructura dialèctica que descriu Xirinacs— però hi afegeix una direcció: del replegat al desplegat, del nucli a la superfície, del potencial a l'actual.

Tempeternitat com a motor de generació

Si v és la dimensió mare, la tempeternitat (el seu batec PLA↔MON) no és un fenomen dins de l'espaitemps sinó el ritme generatiu de l'espaitemps mateix. Cada pulsació replega-desplega és una instància de creació categorial. Això situa la tempeternitat al rang d'operació cosmogònica i no merament fenomènica — la diferència entre un temps que s'esdevé i un temps que fa esdevenir.

Formalització matemàtica

La tempeternitat té dues operacions matemàtiques universals subjacents, complementàries:

• Operació primària — iteració cíclica: el batec PLA→MON→PLA→MON és aplicació iterada d'una transformació amb retorn al pol oposat, formalitzable com a òrbita d'un operador d'evolució discret amb cicle. Domini canònic: sistemes dinàmics discrets, punts fixos, mònades funcionals, fixed-point combinators. Aquesta lectura connecta la tempeternitat amb la tradició matemàtica de la recursió i amb la intuïció filosòfica de l'etern retorn (Nietzsche) i dels ricorsi (Vico).
• Operació secundària — grup de renormalització: l'aspecte llavor-radical→manifestació-madura es pot llegir com a flux entre escales de descripció (microscala efectiva → macroescala efectiva). El grup de renormalització, central a la teoria quàntica de camps i a la mecànica estadística (Wilson, Kadanoff, Gell-Mann), captura precisament aquesta relació entre nivells d'agregació.

Les dues lectures són en realitat la mateixa estructura matemàtica vista des de dues cares: el flux de renormalització és iteració al límit entre escales. La primera emfasitza el batec temporal (cicle); la segona emfasitza el flux d'escala (jerarquia de descripcions). Per això la tempeternitat es classifica com a universal_formal_meta a l'auditoria epistèmica del model (apartat 8.bis): no és una operació matemàtica primitiva, però sí una meta-operació de segon ordre amb formalització matemàtica robusta. El nom tempeternitat queda preservat com a etiqueta narrativa integradora, perquè captura el sentit unitari (temps + eternitat) que les denominacions matemàtiques tècniques per separat no transmeten.

Cal afegir que aquesta operació té un correlat com a principi axiomàtic: la Regenerativitat (principi P1 del manifest) opera al llarg de l'eix radial PLA-MON amb la mateixa iteració cíclica. La distinció ontològica és que Tempeternitat nomena la dimensió i Regenerativitat nomena el principi axiomàtic que la fa significant; mateixa matemàtica, diferent nivell.

Ressonàncies amb la tradició

La idea d'una dimensió plasmàtica primordial que es desplega en mons té correspondències robustes a múltiples tradicions:

• Cosmologia física: la singularitat inicial del Big Bang (PLA: estat compactat, totes les forces unificades) que es desplega en l'espaitemps observable (MON).
• Tradició càbala: el tzimtzum com a contracció del que tot ho conté (PLA replegat) que obre el lloc per al món (MON desplegat).
• Plotí: l'Hen (l'U primigeni, PLA) que emana els intel·lectes, les ànimes i la matèria (MON).
• Tantra: el bindu (punt-llavor) com a focus de tot el desplegament còsmic.
• Físiques emergents contemporànies: hipòtesis on l'espaitemps no és fonamental sinó que emergeix d'una capa quàntica més primitiva (gravetat quàntica de bucles, principi hologràfic). El Meta-Globàlium s'inscriu en aquesta família, no des d'una intuïció física sinó des d'una intuïció estructural.

Conseqüències per a l'agent computacional

Si v és generativa, llavors el cicle d'inferència de l'agent Arkadium té un punt de partida natural: el centre (PLA), des d'on qualsevol consulta es desplega cap a la superfície (MON). Aquesta orientació no era possible al model xirinaquià, on no hi havia centre. Pràcticament, vol dir que cada inferència pot ser concebuda com un petit Big Bang categorial: parteix d'una indeterminació plasmàtica i culmina en una resposta mundana, passant per les capes intermèdies que articulen el contingut. La metàfora alquímica solve et coagula (apartat 10) hi pren un sentit més fort: solve és tornar al plasma, coagula és desplegar-se cap al món, i el cicle complet és cosmogonia en petit format.

Una pregunta oberta: l'espiral cosmogònica

Si PLA és l'origen i MON el desplegament, ¿què passa quan el cicle cosmogònic es tanca? Una resposta natural: la tempeternitat fa que el desplegament retorni al replegat enriquit per la travessa — el Plasma de la fi no és idèntic al Plasma del començament, perquè ha integrat el que ha viscut. Això situa el Meta-Globàlium en una sensibilitat evolutiva, no estrictament cíclica: cada batec global de la tempeternitat traça una espiral que recula i creix alhora.

Aquesta espiralitat opera al nivell cosmogònic global (PLA → MON com a desplegament del tot), no al nivell local dels cicles individuals del Mètode. Cada cicle de l'agent és una trajectòria circular localitzada que no porta espiral inherent (vegi's apartat 3, «La geometria operativa»). La pregunta oberta és com formalitzar aquesta dualitat: l'eix radial PLA-MON ha de tenir una topologia espiral pròpia (hèlix sobre l'esfera, tor torçat, bobina helicoïdal) que capturi l'enriquiment cosmogònic, mentre les òrbites locals dels cicles del Mètode segueixen comportant-se circularment. La geometria mixta que articula aquests dos règims és una qüestió que el programa té oberta.

7. Arquitectura fractal — principis i expressions tematitzades

Xirinacs anuncia al § 22 que el seu model és fractal per construcció. Aquest caràcter fractal era una propietat declarada però no completament desenvolupada com a arquitectura operativa. La tesi presentava aplicacions concretes (intel·ligència, valors, llenguatge...) on el mateix esquema reapareixia tematitzat, però la relació entre el model genèric i les seves aplicacions no estava axiomatitzada.

El Meta-Globàlium hi proposa una distinció canònica en dues capes:

El producte de Capa P × Capa T és el conjunt explícit de 6.400 metacategories (80 × 80) que conformen el corpus extensiu del Meta-Globàlium. Aquesta xifra no és un càlcul abstracte: és el resultat operatiu de l'arquitectura fractal materialitzada al sistema (taula kms_kb_metacategories de la base de dades del Metamodeler).

La conseqüència pràctica de la formalització fractal és que qualsevol nou domini que es vulgui modelar pot ser portat al Meta-Globàlium sense haver-ne de redefinir l'estructura: només cal tematitzar coherentment les 80 cel·les segons l'operació canònica de cada principi de la Capa P. El protocol Capa T consolidat el 2026 inclou un checklist de regles per garantir la coherència dialèctica de cada frame nou — evitant les derives ad hoc que apareixien sovint a les aplicacions del Globàlium clàssic.

8. Operacions axiomàtiques i dialèctiques disciplinàries

El manifest del Meta-Globàlium (maig de 2026) descriu el sistema sencer com a 10 elements estructurals:

• 6 principis axiomàtics derivats matemàticament i ancorats als eixos del model.
• 4 dialèctiques disciplinàries que sorgeixen com a tensions productives entre àrees primàries.

Els 6 principis estan ancorats a 8 operacions matemàtiques fonamentals, distribuïdes als vuit vèrtex del cub neutral en quatre parelles dialèctiques. Cada parella ocupa un eix o diagonal específic del cub:

Les vuit operacions formen el substrat universal_formal_primitiu del model (apartat 8.bis): cap depèn de cap altre, totes tenen suport canònic directe a la teoria de conjunts i a l'àlgebra booleana, i NAND (ART) i NOR (FEN) són portes universals — qualsevol funció booleana es pot expressar només amb una d'elles. La parella II —correspondència/distinció— és la formalització matemàtica que opera a l'eix OBJ-SUB sobre el binomi identitat/alteritat que hem comentat a l'apartat 4: els pols cardinals porten els noms canònics (OBJ-Identitat, SUB-Alteritat) i el vèrtex neutral corresponent porta l'operació matemàtica (distinció a OBJ, correspondència a SUB). El sistema explica així per què aquest binomi viu a l'eix OBJ-SUB per definició matemàtica, no per imposició filosòfica.

Les 4 dialèctiques disciplinàries derivades són:

• LOG ↔ MIS: Lògica ↔ Mística (la determinació formal vs la totalitat ineffable).
• TEC ↔ MIT: Tècnica ↔ Mítica (el saber operatiu vs la narrativa fundadora).
• EST ↔ ETI: Estètica ↔ Ètica (el bell vs el just). En la nomenclatura canònica dels NEUs disciplinaris, EST = Qualitabilitat (capacitat de discriminar qualitats sensibles, formalitzada per topologia qualitativa, raonament qualitatiu i lògica difusa) i ETI = Reciprocitat (estructura algebraica de bescanvi simètric, grup abelià). Aquesta dialèctica vertical té un corol·lari aristotèlic clàssic en la dialèctica creuada MON-MON: BEL-Qualitat (manifestació mundana d'EST) ↔ DET-Quantitat (manifestació mundana de LOG), recuperant explícitament el parell kalós/quantum com a eix horitzontal del cub neutral.
• PSI ↔ IDE: Psíquica ↔ Idèica (la singularitat interior vs la universalitat abstracta).

Cadascuna d'aquestes dialèctiques és una tensió productiva entre dues categories primàries situades en posicions antipodals del cub cardinal. El Globàlium les contenia totes implícitament; el Meta-Globàlium les fa explícites com a part de l'arquitectura formal.

Auditoria epistèmica de Capa P — quatre estatus d'universalitat

Una de les crítiques recurrents al Globàlium clàssic, i potencialment al Meta-Globàlium si no es vigila, és que tots els seus principis es presenten amb una pretensió uniforme d'universalitat — quan en realitat conviuen elements d'estatus epistemològic molt diferent. Per evitar que aquesta crítica sigui justa, el Meta-Globàlium ha incorporat una auditoria epistèmica explícita de tots els elements de Capa P, codificada al model relacional mateix com a metadades estructurals (camp estatus_epistemic a la taula que representa el frame canònic). L'auditoria distingeix quatre estatus:

• universal_formal_primitiu — operació matemàtica primitiva amb suport canònic directe a teoria de conjunts i àlgebra booleana. Cap depèn de cap altre. Inclou les 8 operacions dels vèrtex neutrals (igualtat, polaritat, distinció, correspondència, similitud, divergència, convergència, diferència) i les seves projeccions mundanes radials.
• universal_formal_meta — meta-operació de segon ordre sobre les primitives, amb formalització matemàtica robusta. Inclou els 6 principis axiomàtics del manifest (Interdependència = adjunció categòrica, Plurisingularitat = relació element-conjunt, Integritat = ∫ vs d/dx, Analogia = sistemes dinàmics (similitud ↔ divergència; fins al 15/09/2026, Mutabilitat), Totalitat = partició/cobertura, Regenerativitat = iteració/punt fix), les 4 fases del mètode (ANA/SIN/AMO/EXP com a anàlisi/síntesi/sincronització/aplicació), els 4 pols cardinals que les ancoren (TEO/PRA/PLA/MON), la dinàmica solve-coagula (algorisme iteratiu alternat) i la tempeternitat (iteració cíclica + grup de renormalització, vegi's apartat 6).
• culturalment_situat — geometria estructural universal però lectura semàntica culturalment ancorada. Inclou les 8 categories disciplinàries (LOG/MIS/TEC/MIT/EST/ETI/PSI/IDE — formant les 4 dialèctiques disciplinàries) i les 4 categories semiòtiques (SGE/STM/STT/SGT). Geometria correcta: són diagonals corporals i meridians del cub. Lectura semàntica situada: les distincions «lògica vs mística», «estètica vs ètica», «psicologia vs ideologia», «representabilitat / sensibilitat / interpretabilitat / referencialitat» són cristal·litzacions occidentals modernes d'estructures que altres tradicions partiocnen diferent. Sota cada lectura situada hi ha tanmateix una operació matemàtica universal documentada (decidibilitat de Gödel per LOG-MIS, teoria de grups per ETI, teoria de jocs per PSI, etc.) que justifica la posició estructural.
• derivat_estructural — substrat plasmàtic o manifestació mundana derivada d'una operació primitiva o meta. Els 26 plasmàtics i 26 mundans del frame canònic pertanyen a aquesta categoria: BOS-Indistingibilitat com a substrat de la NOT (estat pre-distintiu), AFI-Fiabilitat com a manifestació de la NOT desplegada en consistència relacional, CMN-Universalitat com a manifestació de la BUFFER en abast global, etc. Cap és una operació autònoma; tots són modalitats radials (PLA-llavor o MON-desplegament) d'operacions ja codificades.

La distribució resultant per als 91 elements de Capa P és:

Aquesta estratificació respon a tres objectius alhora. Primer, defensabilitat acadèmica: el lector escèptic no pot atacar Capa P com a «barreja indiscriminada d'universals matemàtics i constructes culturals», perquè cada element porta el seu estatus explícit. Segon, operativitat per al verificador estructural: l'agent Arkadium pot reconèixer quan invoca una operació primitiva vs una lectura culturalment situada, i pesar-ho conseqüentment en la resposta. Tercer, honestedat epistemològica: en lloc d'amagar que algunes parts del model són construccions occidentals modernes, el sistema les marca com a tals i documenta la seva formalització matemàtica subjacent.

Cada element porta a més dues metadades complementàries: formalitzacio_matematica (text que descriu l'operació matemàtica específica que l'element representa) i domini_canonic (camp matemàtic on viu la formalització: teoria de conjunts, teoria de categories, lògica modal, teoria de jocs, sistemes dinàmics, topologia qualitativa, etc.). El conjunt converteix Capa P en un mapa epistèmicament transparent: per cada cel·la, qualsevol consultor pot veure de quin tipus d'universalitat es parla i a quin domini matemàtic remet.

Recuperació mereològica del § 422 de Xirinacs

Convé fer una observació important. Les vuit operacions axiomàtiques del Meta-Globàlium no substitueixen el sistema dels vuit principis categòrics que Xirinacs assigna als quatre meridians diagonals al § 422. Operen a capes diferents del model: el Meta-Globàlium axiomatitza als eixos cardinals; Xirinacs principialitza als meridians diagonals. Cobreixen regions distintes.

El sistema xirinaquià de § 422.01-§ 422.07 és, en si mateix, d'una rara elegància que mereix ser recuperada explícitament:

Tres propietats fan d'aquest sistema una contribució que no es pot perdre:

• Completesa mereològica. Els quatre enunciats cobreixen exhaustivament les relacions possibles entre la Part i el Tot: A = A (autoidentitat), A ⊂ T (la part al tot), T ⊂ A (el tot a la part), A ⊂ B (la part en una altra part). No en falta cap, no en sobra cap.
• Aparellament respiratori. Cada meridià té dos principis bessons, un al pol teòric (+k) i un al pol pràctic (-k), que expressen la mateixa operació en dues modalitats — LOG (lògica formal) i TEC (lògica operativa) són la mateixa identitat dita amb veu abstracta o aplicada.
• Ancoratge fenomenològic. Cada principi va lligat a un estat de consciència (Vigília, Creença, Deliri, Somni) que l'arrela en l'experiència viscuda. El sistema no és pur formalisme axiomàtic: és experimentable.

9. Topologia triadal — la mesótes aristotèlica

Una revisió més fina, però significativa, afecta com es modelitzen les categories afectives, axiològiques i caracterials. Al Globàlium clàssic, els pols dialèctics es tractaven sovint com a polaritats bipolars (positiu/negatiu, virtut/vici, plenitud/mancança). El Meta-Globàlium hi adopta una topologia triadal inspirada en la mesótes aristotèlica (Ètica a Nicòmac, llibre II): la virtut és el terme mitjà entre dos extrems viciosos, un per excés i l'altre per defecte.

Cada cel·la d'un frame afectiu o axiològic té, doncs, tres pols:

• Excés (+) — la desviació per amplificació desproporcionada.
• Equilibri — el terme virtuós o sa.
• Defecte (−) — la desviació per atrofia o deficiència.

Exemple: en la categoria Coratge, l'excés és la temeritat, l'equilibri és la valentia prudent, el defecte és la covardia. Els signes + i − no marquen valència moral (no és «el bo» i «el dolent»): marquen direcció de desviació. La valoració queda reservada a l'equilibri, que és l'únic pol virtuós.

Aquest model permet una hipòtesi unificadora interessant —encara en validació— sobre la relació entre vicis, necessitats i virtuts: les necessitats humanes serien justament la dimensió que, segons com s'orienti, dona virtuts al pol equilibri o vicis als pols Excés/Defecte. La virtut seria, en aquest marc, la forma cultivada de la necessitat.

10. Solve i Coagula — el Mètode com a dinàmica iteradora

L'última revisió que recollim aquí és més subtil que les anteriors, perquè no afegeix cap element nou a l'estructura: n'aprofundeix la dinàmica.

El Mètode d'Aplicació ANA → SIN → AMO → EXP es presenta tradicionalment com a cicle quaternari d'inferència globalística. El Meta-Globàlium en proposa una lectura alquímica com a dinàmica iteradora: solve et coagula, dissol i coagula. Cada cicle del Mètode realitza un moviment de dissolució —descomposició analítica, problematització— seguit d'un moviment de coagulació —síntesi creativa, materialització—. El procés és recursiu: la coagulació d'un cicle esdevé el material a dissoldre del cicle següent, en un moviment espiral que aprofundeix.

Aquesta lectura no introdueix elements estructurals nous (no és un canvi al model com a tal): introdueix una meta-operació que descriu com el Mètode es comporta dinàmicament. La hipòtesi —encara en exploració— és que aquesta dinàmica solve-coagula sigui la mateixa que regula la pulsació de la tempeternitat (D4) a nivell categòric: replegar (solve, retorn al plasma) i desplegar (coagula, sortida al món).

11. Què habilita el canvi

Les revisions estructurals exposades obren l'aplicació computacional del Meta-Globàlium com a fonament d'un agent artificial ancorat estructuralment. Tres aplicacions concretes que ja s'han desplegat o estan en desplegament:

Cap d'aquestes aplicacions hauria estat operativa sense les revisions estructurals exposades. La fractalitat Capa P × Capa T permet replicar el model a dominis arbitraris. Els principis a l'eix OBJ-SUB asseguren que el verificador no confongui regions de manifestació amb principis ontològics. La tempeternitat dona profunditat dinàmica a la cartografia. I la triadalitat aristotèlica permet modelitzar virtuts i vicis sense reduccionisme bipolar.

12. Agenda oberta — recuperacions i millores pendents

El Meta-Globàlium és, com el Globàlium de Xirinacs, una obra en curs. La comparació detallada amb la tesi de 1997 fa visibles tant recuperacions pendents (riqueses del text original que el programa actual no ha implementat encara) com millores estructurals (zones del Meta-Globàlium que demanen consolidació interna). Aquesta secció recull, sense ànim exhaustiu, les que considerem més rellevants.

12.A. Recuperacions pendents de Xirinacs

12.B. Millores estructurals del Meta-Globàlium

12.C. Balanç i pendents

Estat al final de la jornada del 2026-05-15. De les 13 entrades de l'agenda, 11 s'han adoptat el mateix dia en què es va publicar aquest paper (la lectura crítica del § 422 de Xirinacs va revelar que diverses d'aquestes recuperacions eren factibles immediatament):

Els 2 ítems pendents són tots dos P3 amb abast substantiu. B.2 (formalització matemàtica de la dualitat espiral global / circular local) és un document de disseny autocontingut. A.5 / B.4 (recursivitat fractal real a la Capa T³) implica canvis d'esquema, punts d'accés i navegació a la interfície, i mereix una sessió dedicada.

Aquesta agenda no és tancada: cada nova lectura del § 422 de Xirinacs i cada nova aplicació pràctica de l'agent Arkadium n'afegeix o reorganitza ítems. La globalística és Modelologia activa (§ 187), i el Meta-Globàlium n'és l'edició viva.

13. Conclusió — continuïtat, no ruptura

El Meta-Globàlium és el Globàlium fet computable sense perdre cap dels seus pilars. La continuïtat amb Xirinacs és deguda i explícita: hiperesfera quaternària amb quatre eixos cartesians dialèctics, dotze operadors plans, vuit àrees primàries, axiomes posicionals, principi dialèctic universal, localització axiomàtica de la no-contradicció a OBJ, indicació del «Mètode global» com a procediment, caràcter fractal, definició estructural del Bé. Tot allò que Xirinacs va lliurar com a herència és preservat.

El que el Meta-Globàlium aporta és, sobretot, consolidació entre nivells i formalització operativa: alineació de les localitzacions axiomàtiques i categorials dels principis fonamentals (el règim d'objectivitat/subjectivitat a l'eix OBJ-SUB; identitat i alteritat a CIE i ART, sobre els meridians LOG/EST de Xirinacs), lectura canònica de la quarta dimensió com a tempeternitat, axiomatització de l'arquitectura fractal en dues capes Capa P / Capa T, formalització de les operacions matemàtiques i de les dialèctiques disciplinàries, simplificació geomètrica de la hiperesfera 4D a l'esfera 3D amb radi PLA-MON, topologia triadal aristotèlica per als frames afectius, i dinàmica solve-coagula com a meta-operació del Mètode.

Convé dir amb la mateixa claredat què està demostrat i què no. Està demostrat que el Meta-Globàlium és més rigorós i més operatiu que el text de 1997: les 80 coordenades verificades contra la tesi (64 de 64 en les que la tesi declara), els aparellaments antipodals complets, els 13 punts polars, els sis mètodes com a combinacions de dos eixos entre quatre, les setze cambres amb el compte exacte de cel·les, una distància calculable, errates de la tesi detectades per la geometria i un lèxic de desenes de milers d'accepcions col·locades amb el mateix instrument. Res d'això no existia, i qualsevol ho pot comprovar. No està demostrat que el model digui res de cert sobre el món més enllà de la seva coherència interna. Les col·locacions són interpretacions defensables, no deduccions. L'única mesura externa amb predicció registrada abans de mesurar és una sonda cega sobre 54 cel·les no fetes servir per afinar res: anotadors que no coneixen el model en recuperen el signe de les coordenades en un 68 % de 148 judicis, amb anotadors que són instàncies d'un model de llenguatge i no persones. És un senyal, no una validació. I bona part del que aquest document presenta com a aportació és recuperació: els sis cercles ja eren al § 336, els dos trios lògics a {41F} i {41G}, l'absència de punt privilegiat al § 387. La frase justa és que el Meta-Globàlium és una edició computable, comprovada i corregida del Globàlium, amb els primers indicis externs que els seus eixos són recuperables; no un model millor de la realitat.

Cap d'aquestes revisions és definitiva. El Meta-Globàlium ha estat dissenyat per ser refinable: els frames de la capa tematitzada s'enriqueixen amb el temps, les correspondències amb la tradició filosòfica (Aristòtil, Hegel, Levinas, Xirinacs mateix) es continuen treballant, els protocols de creació de nous models s'afinen amb cada nova aplicació. La globalística és una pràctica oberta, no un sistema tancat. L'apartat 12 recull, com a horitzó concret, les recuperacions xirinaquianes pendents i les millores estructurals que tenim al davant.

14. Referències

Les referències marcades com «(§ N)» remeten a paràgrafs numerats de la tesi doctoral de Xirinacs (1997), seguint la convenció hipertextual de paràgraf numerat que el mateix autor estableix al § 048 com a forma de la tesi.

• Xirinacs, L. M. (1997). Un model global de la realitat. Tesi doctoral. Departament d'Història de la Filosofia, Estètica, Antropologia i Filosofia de la Cultura. Universitat de Barcelona, 19 de desembre de 1997. Director: Dr. Antonio Aguilera Pedrosa. Disponible al Dipòsit Digital de la UB: diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/41616. Referències internes: § III (oposicions axiomàtiques), § 05 (Mètode global), § 091-§ 094 (equació de la hiperesfera), § 22 (caràcter fractal), § 185 (espai topològic tancat), § 187 (Modelologia), § 336.0-§ 336.5 (sis cercles axiomàtics), § 337 (vèrtexs i sis cercles), § 422.01-§ 422.07 (meridians i principis categòrics), § 490.012 (art vs màquina).
• Xirinacs, L. M. (2007). Model global. Fundació Randa. lluismariaxirinacs.cat
• Berenguer, J. (2023). Saviesa Artificial. Quadern de Globalística. Opengea SCCL, Barcelona. arkadium.ai/ca/documents/saviesa-artificial/
• Berenguer, J. (2024). Globàlium · petit manual. Manual pedagògic dels tallers de Mas el Negre. Opengea SCCL. arkadium.ai/ca/documents/globalium-petit-manual/
• Berenguer, J. (2026). Manifest Arkadium 2026. Posicionament sobre saviesa artificial i verificadors estructurals. arkadium.ai/manifest/
• Berenguer, J. (2026). Arkadium: a neuro-symbolic agent anchored to the Meta-Globàlium for structural verification of human judgment in artificial intelligence systems. Paper acadèmic. arkadium.ai/papers/arkadium/
• Aristòtil. Metafísica, llibre IV (Γ). Sobre el principi de no-contradicció com a firmissimus omnium principiorum. Trad. catalana de Joan Leita, Laia, 1990.
• Aristòtil. Ètica a Nicòmac, llibre II. Sobre la virtut com a mesótes entre extrems.
• Levinas, E. (1961). Totalité et Infini. Martinus Nijhoff. (Trad. cat.: Totalitat i Infinit, Barcelonesa d'Edicions.)
• Husserl, E. (1913). Ideen zu einer reinen Phänomenologie. Sobre la consciència transcendental i les seves estructures.