Com aplica Arkadium els mètodes del Meta-Globàlium

El 5 de novembre vam proposar que Arkadium deixés d'aplicar la mateixa llista de criteris a tots els dilemes i que, per a cada cas, triés quin dels mètodes del Meta-Globàlium havia de recórrer. La vam publicar abans de provar-la perquè qualsevol la pogués criticar. L'hem provada: com a manera d'escriure no va funcionar, i el que en va quedar és una altra cosa, que expliquem a l'actualització de l'11 de novembre. El que segueix fins allà és la proposta tal com la vam escriure.

Per què cal

Fins ara Arkadium escriu una resposta, la critica amb vuit criteris fixos (oposició, síntesi, ancoratge, coherència, sinceritat, operativitat, completesa i temps) i la reescriu on falla. Contra el model sol funciona: el millora en dilemes que no havia vist mai.

Però les proves de novembre hi han trobat un límit. Amb un jutge neutre, una autocrítica genèrica, sense cap pregunta nostra, empata amb Arkadium en els dilemes d'afinament i el guanya en els nous. El que guanya és dir a qui ha de decidir què ha de fer i què fer si no funciona.

I ja sabíem una cosa del model: treballa com a mètode, no com a descripció. Treure'n el text, les fitxes i el verificador no canvia res; les preguntes que en surten, sí. El pas que falta és que aquestes preguntes deixin de ser una llista i tornin a ser un recorregut.

Cinc problemes concrets de la llista d'abans: no seguia cap mètode, en feia servir un de sol, hi faltava el bé comú, tractava la concreció com un criteri més quan és el sòl de tots, i el format s'havia triat per agradar a un jutge, no a qui llegeix.

Els mètodes del model

El Meta-Globàlium té sis mètodes, un per cada volta màxima. Cada volta aparella dues de les quatre dimensions i les recorre en vuit estacions: quatre estats, on el treball pren forma, i quatre operacions, que porten d'un estat al següent. Tots surten del paper dels mètodes.

Els tres mètodes radials passen per PLA i per MON, la llavor i el madur: porten el temps dins seu. Del mateix paper en surten dues eines més: les quatre escales (individual, col·lectiva, nacional, universal), amb la regla de mirar com a mínim dos nivells d'escala amunt per veure el potencial d'una cosa, que és una manera concreta de pensar el bé comú; i el criteri de tancament, «què hem descompensat per aconseguir-ho?», que és la definició del Bé del model, la compensació harmònica, dita com a pregunta.

El diagnòstic: quin mètode demana el cas

Abans d'escriure res, una crida curta llegeix el dilema i respon quatre preguntes. Què hi ha al cas: actors, xifres, terminis, restriccions, causes, i el que no se sap. Què demana qui pregunta: una decisió, comprendre o acompanyament. A quina escala passa. I quina volta té coixa, la pregunta que el paper dels mètodes fa a les organitzacions, feta ara a un dilema.

La tria es fa entre sis mètodes complets, no entre preguntes soltes. Ho sabem per una prova: quan un selector tria lliurement quatre preguntes per dilema, tria les que semblen importants en abstracte, deixa caure la concreció, i perd.

L'esquelet i la lent

Quan cal decidir, l'esquelet és sempre el Mètode d'Aplicació, i el mètode de la volta coixa s'hi insereix a l'estació que li correspon. Quan cal comprendre, l'esquelet és el mètode de la volta coixa i l'Aplicació només tanca. Quan cal acompanyar, l'esquelet és Revelació: escoltar abans de proposar res.

Les preguntes de cada estació

Quan cal decidir, el crític deixa de fer vuit preguntes fixes i fa les del recorregut. Dues valen a totes les estacions: tot és d'aquest cas, i tot es pot sostenir; on no se sap, es diu.

Com a lent, cada un dels altres cinc mètodes aporta només les seves quatre operacions, que el paper dels mètodes anomena la seva versió abreujada (en negreta). Com a esquelet, quan cal comprendre, es recorre sencer.

Revelació · escoltar (lent abans d'ANA)

Cultura · aprendre (lent a PRA)

Univers · mirar lluny (lent a NOU)

Relació · obrir-se (lent a AMO)

Consistència · saber qui som (lent a NOU)

Escriure, criticar i reescriure

El bucle es manté; el que canvia és què hi entra. El model escriu recorrent l'esquelet amb la lent inserida, el crític fa les preguntes de les estacions recorregudes, i la reescriptura toca només el que falla. La resposta porta la recomanació a dalt, apartats breus que segueixen el recorregut sense nomenar estacions ni codis del model, i «En concret:» amb les accions, amb un sostre de 600 paraules.

Què sabem i què no

Totes les proves d'aquesta taula s'han fet amb un jutge neutre (Claude Opus, les dues respostes en tots dos ordres), validat abans amb respostes espatllades a propòsit.

Per què perdíem, segons el que escriu el jutge: l'autocrítica genèrica va a les causes del problema i al saber de l'ofici (per què les còpies de seguretat es podien esborrar, l'obligació de notificar en 72 hores, quants errors no detecta ningú), i la nostra «dedica molt d'espai a reflexions sobre posicions». El recorregut nou ho corregeix a l'estació ANA, que pregunta per les causes i pel saber tècnic, i fent de la dialèctica una estació entre vuit en lloc del centre.

Ho provarem una sola vegada, amb dilemes que no s'hagin fet servir mai i el llindar escrit abans: el mètode nou contra la versió actual i contra l'autocrítica genèrica, amb el mateix format. Mesurarem també si el diagnòstic tria la volta que triaria una persona. El que encara no sabem és si el mètode del model, ben aplicat, fa més que una bona autocrítica. Avui la resposta és que no, i per això el revisem.

Què va passar (actualització, 11 de novembre)

Ho vam provar l'endemà, tal com havíem dit. La millor versió del recorregut —diagnòstic, esquelet amb lent i crític per estacions— va superar el model sol en 11 dels 12 dilemes nous, però contra l'autocrítica genèrica en va guanyar 1 i en va perdre 5. Les estacions, fetes servir com a esquelet, afegien consideracions i treien decisió: les respostes ajornaven o buscaven un terme mitjà. I el diagnòstic trobava gairebé sempre coixa la mateixa volta, la de Consistència. No es va portar res a producció.

Després vam fer servir les preguntes del mètode d'una altra manera: no per escriure, sinó per revisar una resposta ja feta i reescriure-la. Tampoc. En 24 dilemes, les tres variants van perdre contra l'autocrítica genèrica.

El que sí que va funcionar és canviar el paper del revisor. En lloc de reescriure, ara només assenyala defectes concrets, citant literalment la frase on són, i l'esmena toca aquella frase i prou; la resta de la resposta queda intacta. És una idea que ve de l'Scientist AI de LawZero: separar qui jutja de qui escriu. Quan el revisor és el mateix model que escriu, del recorregut només n'aporta una pregunta, la de l'estació EXP: quan i amb quins senyals es revisa la decisió. Quan el revisor és un model més fort que el que escriu, troba també el que l'escriptor no veu de si mateix, sobretot l'ordre de les accions: no fer abans d'hora un pas que faci perdre una prova, un dret o una cobertura, com ara revocar unes claus abans de conservar els registres que expliquen què ha passat. És el Mètode d'Aplicació llegit com el que és, una seqüència. Amb un model petit que es revisa a si mateix passa el contrari: marca massa i treu concreció bona.

Des de l'11 de novembre, Arkadium funciona així: Claude Sonnet escriu la resposta i fa el seu bucle de crítica, i Claude Opus la revisa acabada, amb sis preguntes —si s'inventa un fet del cas, si ajorna una cosa urgent, si deixa fora algú afectat, si diu quan es revisa, si algun consell pot fer mal i si l'ordre de les accions fa perdre alguna cosa—, abans que arribi a qui pregunta. Si no troba res, la resposta surt tal com era, i és el cas més freqüent.

La pregunta que deixàvem oberta té, doncs, una resposta matisada. Com a recorregut per escriure, el mètode del model no fa més que una bona autocrítica. Com a preguntes que un revisor separat fa sobre una resposta acabada, dues sí: la del temps i la de l'ordre. Els límits també cal dir-los: el revisor sempre ha estat un model de la mateixa família, cada prova té dotze dilemes nous, i el jutge principal és un model que també fa de revisor; per controlar que no prefereixi el que ell mateix ha demanat, les proves del revisor s'han repetit amb un segon jutge, que hi està d'acord amb menys marge. I una versió anterior del revisor, provada sobre la producció en uns altres dotze dilemes, en va perdre un: va afirmar una regla jurídica que el cas no deia per demanar més cautela, i la cautela ajornava una cosa urgent. Per això la pregunta de l'ordre porta ara la mateixa salvaguarda que les altres: no afirmar cap norma que no es pugui donar per segura i no posar mai l'urgent darrere d'una precaució.

Decisions preses

El 5 de novembre de 2026 es van fixar: el Mètode d'Aplicació com a esquelet de tota decisió, amb els altres mètodes com a lent; la taula de símptomes i el lloc de cada lent, com a primera versió; la dialèctica com una estació entre vuit; el saber de l'ofici a l'estació ANA, dit amb la incertesa on n'hi hagi; un format estructurat amb un sostre de 600 paraules; i la pregunta de tancament al final del crític.

L'11 de novembre de 2026: el recorregut com a esquelet i el diagnòstic de la volta coixa queden descartats, i el format estructurat no s'ha portat a producció. El revisor separat, amb les sis preguntes, sí.